Israel, un error ja consumat

El poble jueu ja construïa a Jerusalem fa 3.000 anys, i el poble jueu continua construint a Jerusalem avui". Són paraules recents del primer ministre israelià, Benjamí Netanyahu, unes paraules que delaten nítidament el problema, aquests supòsits 3.000 anys d’Estat jueu potencial. Un problema, doncs, fundacional. Vegem.

Alguns estimem tant els jueus que preferiríem tenir-los entre nosaltres, disseminats, diluïts, enriquidors, fèrtils, creuats amb els gentils, en comptes de tenir-los aïllats en un Estatnació artificial que només ha generat desgràcies des del seu naixement. Perquè ens reconeixem en els grans -i petits- noms de la diàspora. Perquè som hereus de Newton, Einstein, Freud, Marx, Spinoza, Proust, Kafka, Wittgenstein, Lévi-Strauss, Mendelssohn, Mahler, Schönberg, Gershwin, Chagall, Modigliani. I de Woody Allen, Billy Wilder, Noam Chomsky. I perquè almenys 170 premis Nobel són jueus. I etcètera, etcètera. Vol dir que molts pensem que la creació, el 1947, d’un Estat d’Israel va ser un error històric, potser inevitable, però un error a la fi. Un error que, entre altres mals, ha generat el de la perpètua humiliació del poble àrab. El propi Arthur Koestler, que era jueu, considerava que "la resurrecció, al cap de dos mil anys, d’Israel com a nació és un fenomen aberrant de la història". I el mateix pensaven molts altres intel·lectuals jueus de l’època, entre ells Hanna Arendt. I fins i tot el propi Cosí Levi, el jueu italià que va sobreviure a Auschwitz, va declarar una vegada que la creació de l’Estat d’Israel era "un error en termes històrics".

Es podia pensar, per tant, que una vegada consumada la intrusió, almenys Israel es comportaria amb humilitat i moderació. Es podia esperar que, seguint el consell de Yehudi Menuhin, israelians i palestins el compartirien tot. Però, en comptes d’això, a la menor provocació, Israel ha respost amb criminal brutalitat. Certament, les primeres guerres d’Israel amb els seus veïns van ser defensives; però havent-les guanyat totes, la situació ha canviat. Aquesta situació va tenir un punt d’inflexió el 1967, arran de la Guerra dels Sis Dies i l’ocupació dels territoris palestins. I, des de llavors, l’espiral de l’odi ha continuat creixent, i la ferida s’ha anat infectant cada vegada més, i l’aïllament d’Israel ha estat creixent. Escrivia el jueu Edgar Morin, a Le Monde del 21 de febrer de 2001: "Com més vol Israel assegurar la seva seguretat present per la força, més creix la seva inseguretat futura", concloent que la perpetuació de la política agressiva és suïcida per al propi Israel. D’idèntica opinió és el gran músic, també d’origen jueu, Daniel Barenboim.

Segons el meu parer, i com el tinc escrit en un altre lloc, és ja el radicalisme en el sentiment d’identitat jueu el que pertany a la patologia de la història. Una patologia que remet a la intransigència fundacional de les grans religions monoteistes. D’entrada, les peculiaritats del propi judaisme. La seva ambivalència essencial. En uns famosos estudis, Max Weber va explicar que el que caracteritzava a la primera religió jueva no eren les pràctiques sacrificials, sinó el compliment de la Llei. Això va ser un important pas en el procés de secularització. Els jueus van inventar el racionalisme ètic, igual que els grecs van inventar el racionalisme lògic. Ara bé, d’altra banda, el judaisme és també una religió de l’aliança de Déu amb el poble escollit, i això és un mal precedent. Els profetes van ser uns furibunds nacionalistes que van entreveure el dia en què Yavé destruiria els gentils. Yavé, com és sabut, no els va fer gaire cas. Per que llavors forçar la marxa de les coses? Per què, finalment, tornar a construir una nació sobre unes remotes bases ètniques i religioses? Per què no deixar que "el jueu" -igual que l’hel·lènic o el romà- s’acabés diluint en el gran corrent secularitzada de la civilització occidental?

Coneixem la resposta, patètica i dramàtica. Els dos pols d’una dialèctica irracional. En primer lloc, històricament, la singularitat del poble jueu, la seva intransigència religiosa, la seva negativa a deixar-se assimilar. Al costat d’això, l’antijudaisme dels "pobles cristians". Primer va ser el tema de la culpabilitat col·lectiva per "deïcidi". Però el verdader antisemitisme (terme, per cert, incorrecte ja que hi ha altres semites a més dels jueus) no comença a Europa fins al segle XI, quan el papa Urbano II desencadena la primera de les Croades. A partir de llavors, els jueus seran posats fora de la llei, confinats en guetos, convertits en bocs expiatoris d’infinitat de mals: guerres, epidèmies, crisis econòmiques...; els jueus seran expulsats d’Anglaterra, França, Espanya, Portugal... Caldrà esperar al Segle dels Llums perquè les nacions cristianes cobrin una mínima consciència de tota aquesta injustícia, i no serà fins i tot ben entrat el segle XIX quan comencin a abolir-se les restriccions legals dels jueus en una part d’Europa. Però hi va haver pogroms a Rússia a finals del segle XIX, hi va haver l’affaire Dreyfus a França a començaments del segle XX, i així, a l’empara dels aires "nacionalistes" del romanticisme, va néixer la idea del sionisme i d’un Estat Jueu (Theodor Herzl).

Des de finals del segle XIX van començar a funcionar a Palestina les primeres granges col·lectives, els famosos kibutz, que van ser un invent d’immigrants jueus russos, en part influïts per les idees de Tolstoi. El cas és que va arribar un moment que la Gran Bretanya, allà pels anys vint del segle XX, va accedir a fundar la Llar Nacional Jueva, germen del futur Estat d’Israel. Els somnis del senyor Herzl van començar a convertir-se en realitat: un Estat artificial en una presumpta terra de ningú, Palestina. I tot i així, el més probable és que la idea no hagués prosperat en cas de no haver sorgit la catàstrofe hitleriana. Stefan Zweig, en el seu commovedor testimoni de la barbàrie nazi, explica que a l’Europa anterior a la Segona Guerra Mundial, els jueus se sentien ja molt més ciutadans dels seus respectius països que jueus pròpiament dits. Alguns, com els Wittgenstein de Viena, ni tan sols no estaven segurs de ser jueus. El gran Niels Bohr, mig jueu, se sentia ciutadà del món, com tants altres científics. I potser no van renegar Marx i Freud de la seva pertinença al "poble elegit"? Ells eren fills de la cultura europea laica, res a veure amb la sinagoga ni amb un hipotètic Estat d’Israel. Però tot va canviar amb el deliri d’Hitler, l’Holocaust, Auschwitz, els emigrants que fugien de la catàstrofe.

La mala consciència dels gentils va assolir llavors el seu zenit, i el món ja no va veure amb mals ulls l’invent d’aquest Estat artificial, el nou Israel. Una idea utòpica i abstracta convertida en realitat a costa del dissortat poble (palestí) que tenia la mala sort d’estar "ocupant" una "terra promesa" per un vell déu gelós a unes velles tribus errants, tres mil anys enrere. I així, el 1947, l’ONU acorda dividir Palestina en dos Estats, un de jueu i un altre àrab. Els àrabs rebutgen aquesta solució, i el resultat ha estat més de mig segle de sagnant inestabilitat, Israel mantinguda amb l’ajuda financera americana, i la societat dels palestins brutalment destruïda. Des de 1967, Israel ocupa territoris que sota cap concepte no li pertanyen. Una situació injusta i explosiva que és un escàndol que no s’hagi resolt encara, i que dóna idea del poder que té a Amèrica el lobby israelià. Ara bé, malgrat els seus múltiples pecats d’origen, l’Estat d’Israel és un fet irreversible, un error històric ja consumat, i avui és procedent comptar-hi. És un tema geogràficament minúscul, però simbòlicament molt rellevant. Un tema clau per a la relació Occident-Islam, com ha comprès molt bé l’actual Administració nord-americana. Un tema, doncs, que cal tocar amb exquisida cura, en plena consciència de tota la seva genealogia complexa i terrible.