Operació Noa

Val la pena doncs, diria jo, fer una valoració i extreure algun tipus de conclusions de l’acció de boicot respecte de la cantant Noa, una acció, recordem-ho, impulsada pel Moviment de solidaritat amb Palestina, i Aturem la Guerra, amb el suport de l’esquerra independentista, i recordem també que enquadrada en la Campanya internacional BDS (boicot, sancions, i desinversions).

La proposta de portar la Noa a la Diada nacional de Catalunya del 2009 ha estat un acte institucional ben meditat, sospesat i madurat des del mes de gener passat. Les nombroses i significatives manifestacions de solidaritat en suport de la població palestina (gazauí en concret), i de condemna de la brutalitat de l’exèrcit i del govern Israelià del gener d’enguany, van ser una gran sorpresa per al nostre establishment i per als sectors socials més fermament implicats en el suport a Israel, el lobby catasionista, fortament arrelat en les institucions catalanes, en el món del catalanisme polític, i dels mitjans d’informació i comunicació.

Aquesta expressió solidària d’una gran part de la població catalana cap al poble palestí, va provocar un “descol.locament” absolut i total d’aquests sectors de gran poder a Catalunya. La “torna” per part de les nostres institucions cap al Govern Israelià (sembla que la campanya de solidaritat fa ofendre profundament el Govern Israelià i calia que la Generalitat en el nostre nom demanés perdó) malgrat aquest sigui d’extrema dreta, el desgreuge (deia l’Avui) del nostre govern cap a Israel ha consistit, de forma clara i evident i després d’haver-ho acordat segurament amb l’ambaixador Israelià a Espanya (quin tipus d’amenaces els deuria fer? campanya mediàtica contra “Catalunya judeòfoba”?, retirada d’inversions?..), organitzar la Diada lligant aquesta commemoració a la geopolítica mediterrània, i donant la veu i la paraula a una ambaixadora qualificada d’Israel, del sionisme, i de l’enganyosa proposta de pau que s’amaga darrera de les dolces paraules de Noa: sí volem la pau amb els i les palestines per donar-los unes quantes engrunes, i sempre que sigui pactant amb aquelles formacions polítiques palestines domesticades...; els altres, la pluralitat social, ideològica i política palestina no ens interessen, només els domesticats i ben corromputs....(evidentment no són les seves paraules literals). Per a mi, veritablement, ha estat una gran sorpresa aquesta decisió; l’aposta del Govern català lligant la diada amb la legitimació de la política israeliana envers els i les palestines, i indirectament de les tesis sionistes, mostra quant encara li deuen al sionisme importants sectors del nostre catalanisme polític. De fet, sembla com si, algú? alguns/es del nostre Govern?, estiguessin aplicant una agenda oculta pràcticament dictada directament des de Tel Aviv. Per a molts, segurament per aquells que dirigeixen els afers internacionals catalans en aquests moments, ha estat important recuperar amb aquesta escenificació del parlament de la Noa (portantveu, ja hem dit, del discurs pseudopacifista de l’Israel oficial i institucionalitzat), els referents ideològics de la construcció nacional israeliana a partir de la seva doctrina nacional o sionisme; tan “orfes” estaven d’aquesta referència després de les grans manifestacions del gener?

El fet és que definitivament és molt clar i evident que la solidaritat amb Palestina, i la denúncia de les derives racistes del sionisme, afecta directament i clara qüestions importants i claus de la política nacional catalana, és a dir, afecta un debat invisibilitzat però del tot evident, el debat sobre quina nació i sobirania volem?, i amb quines bases ideològico-polítiques s’ha de construir el futur i possible Estat Català independent i sobirà?; el sionisme i la construcció nacional israeliana són un model vàlid per inspirar el cas català? També afecta la nostra agenda geopolítica en la Mediterrània, és que aquesta aposta a cegues pels interessos israelians i pràcticament “en contra” de la resta de països de la regió, i per suposat en contra dels i les palestines, és la millor opció com a geoestratègia a la regió mediterrània del nostre país, pensant a 20 anys vista? I sobretot ara, que l’administració Obama ja, fins i tot, parla directament i sense amargar-se amb els “fanàtics” de Hamas.

Al meu entendre, tot això ha quedat molt clar i plasmat d’una manera concreta en la important campanya dels mitjans de comunicació més significatius del país, i les declaracions diverses, d’intel·lectuals, tertulians, de polítics, de representants institucionals, donant un suport efectiu i contundent a la presència i veu de la Noa a l’acte de la Diada. Aclaparador suport que segueix, com a mínim fins al dia d’avui, donant la paraula a la claca pro-sionista, i oblidant que el país té diversitat i pluralitat d’opinions al respecte d’Israel i de la seva estratègia d’extermini cap al poble palestí.

Un dels més importants arguments del nostre establishment per “fer-nos callar” ha estat: “per què no podem ser un país normal i celebrar una Diada sense interferències i com les institucions han decidit ?” És a dir, un país normal és aquell que no qüestiona l’status quo internacional? Un país normal, és aquell que dóna suport a Israel enfront dels “fanàtics” palestins? Un país normal, és aquell que no accepta que els seus representants i institucions siguin criticats per un sector de la ciutadania que paga els impostos, i forma part del país? Penso que emulant altres commemoracions nacionals d’altres països, com Espanya, França o Estats Units, per ser encara més normals es podria celebrar un marxa militar, així sí que seríem veritablement normals, oi?

Cofois de la seva voluntat de normalitat, els nostres polítics ens volen amagar les veritables raons que s’amaguen darrera de l’operació Noa. Per sort, amb una estimable valentia política, no exempta d’un càlcul electoral precís i concret, els amics i amigues d’ICV/EUiA s’han, d’alguna manera, allunyat de “l’eufòria pacifista” explicada i representada per Noa, ambaixadora del pacifisme de l’extrema dreta israeliana ara en el poder a l’estat Israelià. Hem de dir que els promotors del boicot a l’operació Noa han encertat al 100%, doncs és veritablement el moll de l’òs la presència d’aquesta en la diada i la seva simbolització política. Estava ben pensada aquesta operació, emmascarar-ho tot plegat amb la invitació a l’Orquestra Àrab de Barcelona (segurament fortament pressionats per participar-hi), i la presència d’en Peret (queda bé.....el nostre avi de la Rumba en aquesta operació de maquillatge). El boicot ha estat un nou èxit del moviment de solidaritat amb palestina, i del moviment internacional de boicot a l’apartheid sionista. Potser.., segurament... hagués calgut més temps de preparació, més vinculació i participació d’altres organitzacions socials i polítiques catalanes, una millor campanya de marketing i informació, una internacionalització de l’acció, i calcular millor quines peces calia moure davant l’ofensiva que s’havia de desfermar davant el qüestionament de la Noa. Difícil aquesta acció de boicot..; la Noa, aquesta noia tan “mona”, amb aquestes cançons tan boniques, i els seus missatges entendridorament pacifistes..., qui li farà boicot? qui entendrà l’acció de boicot? Avui, tot escoltant Ràdio 4, en una entrevista a la Mª del Mar Bonet, aquesta qüestionava les desafortunades declaracions de la Noa en la seva carta alentant l’extermini dels sempre fanàtics militants i supporters de Hamas..., o sigui, al voltant del 30 al 50% dels palestins i palestines???

Avança l’estratègia del BDS (boicot, sancions i desinversions), avui acabo de llegir a Le Monde Diplomatique que la política israeliana d’apartheid ha sofert un nou cop internacional: el Fons Públic de Pensions Noruec ha retirat milers de milions d’euros d’inversions de l’empresa Elbit implicada en la construcció i electrificació del vergonyós mur que envolta els territoris palestins ocupats. Potser, i donat que Noruega és un estat “normal”, el nostre govern tripartit d’esquerres podria emular-lo i copiar alguna cosa d’aquest esperit noruec solidari i antiapartheid.......

Josep Mª Navarro